C’est fini

Aquest és l’article que mai hagués imaginat ni volgut escriure. Acaba la temporada de la pitjor forma possible. Marxem d’Eivissa humiliats, amb l’orgull per terra i amb l’escut tacat per jugadors que no van saber donar la cara.

Durant la temporada hem acumulat 10 empats i la majoria per sortir a no guanyar partits amb els plantejaments de Toni “Seliempat”. Ahir només necessitàvem un punt, EMPATAR, i ens van pintar la cara com van voler. Semblava el Nàstic de la 2019/20 que va estar a no res de baixar a Tercera. “Sort” que es va aturar la competició per la pandèmia.

Ahir vaig estar molt dolgut, va ser una derrota i un final que va fer molt de mal. Avui encara fa mal i segueixo sense creure que hàgim llençat la temporada per accions puntuals que ens han anat sacrificant al llarg de les fases. Ara mateix recordo les decisions arbitrals a Barcelona o Lleida, les errades defensives a casa contra el Cornellà, la badada al gol del Llagostera allà, el gol en pròpia d’Albarrán contra l’Espanyol B… Si avui no formem part del sorteig del play-off és perquè, sincerament, ens ho mereixem.

El partit d’ahir es podia perdre, sí, però no de la manera en la qual es va fer. Sabíem que jugar contra l’UD Ibiza i a Can Misses no seria fàcil, que puntuar implicaria deixar-se la vida i que hi teníem molt en joc. Potser la teoria estava ben apresa, però la pràctica va demostrar tot el contrari. Semblava que l’equip que es jugava la classificació era l’eivissenc i no el Nàstic. Ni una sola ocasió de perill per part nostra, en canvi ells ens en foten quatre i es van quedar tan a gust.

D’altra banda teníem a l’Andorra que depenia exclusivament de nosaltres, només la nostra derrota i la seva victòria els permetria jugar el play-off. I així va ser. Es van aferrar a l’11,11% de probabilitats i al final van acabar la segona fase en tercera posició. L’Alcoyano, rival dels andorrans, ens va donar un petit fil d’esperança en posar-se 2-3 quan faltaven 20 minuts pel final (cal recordar que els hi van anul·lar un gol al minut 5). La jornada va començar amb l’Andorra depenent del Nàstic i va acabar amb el Nàstic depenent de l’Alcoyano, un xou.

L’última decepció de tal magnitud que em vaig emportar amb el Nàstic va ser en aquell partit a Llagostera l’any 2014. La diferència està en el fet que aquell dia els jugadors es van deixar l’ànima per l’escut que defensaven i si no es va culminar l’ascens, tots sabem perquè va ser. Del partit d’ahir no sabria dir ni qui va ser el pitjor ni qui va ser el millor, més que res perquè dubto si el Nàstic va sortir a jugar el partit o si es va quedar a l’hotel planxant l’orella. Només es demanava fer play-off, l’ascens a Segona era una altra història.

Com a repàs general de la temporada estic molt orgullós de l’equip, encara que no hagin complert al partit més important. Com a noms propis vull destacar a Pol Domingo i Álex Quintanilla, quin eix central tenim per l’any que ve. Fausto Tienza ha estat el rei i senyor del mig del camp, tot i que Fullana, Ribelles, Fran Miranda i Bonilla no es queden gaire enrere. Probablement és la zona que millor coberta tenim. A dalt s’ha trobat a faltar el Brugué de principis de temporada, ja sona la seva baixa i vagi on vagi sempre serà uno di noi. Fran Carbià ha estat, se’ns dubte, el millor de la línia d’atac a l’últim tram de la temporada, s’ha guanyat la titularitat de forma merescudíssima i ho ha donat tot per l’equip. Insisteixo en que a Pedro li han faltat molts més minuts dels que ha disposat, però ja sabem com se les gasta Seligrat amb els seus intocables.

Tant de bo es mantingui el bloc de jugadors amb els mínims moviments possibles de cara a la temporada 2021/22, el que tinc molt clar és que ahir era l’ultimàtum de Seligrat i no el va saber aprofitar. Per tant, jo no el renovaria. Em sap molt greu perquè la temporada ha anat força bé i com a mínim hem mantingut la categoria, tot i canviar de nom i format, però s’han pres decisions i fet plantejaments que ens han deixat amb la mel als llavis. Així que gràcies Seligrat, però tanqui la porta al sortir. I que s’emporti a Amang, que no ens fa falta.

Que això no ens prengui la il·lusió. Som el Nàstic i sabem caure, però també sabem aixecar-nos més forts. Tornarem, tinc molt clar que tornarem. Ho vaig dir i ho segueixo mantenint: amb aquests jugadors i aquest equip vaig fins a la mort. Tarragona, el Nàstic i els aficionats ens mereixem tornar al futbol professional, tenim equip per fer-ho i si no ha sigut aquest any, serà el següent. Però el cap ben amunt i amb l’orgull grana per bandera.

Posem punt final a una temporada atípica i que ha estat molt il·lusionant fins al darrer minut. Aprofito per donar les gràcies a la família de PortalGrana.cat per haver comptat amb mi i haver-me cedit un espai a les seves columnes d’opinió. Ens llegim molt aviat. Ja sabeu: fins al final, força Gimnàstic!

També et pot interessar...

2 COMENTARIS

  1. Vec que tothom es fica amb el pobre Amang. Doncs jo crec que amb una mica més de maduresa pot ser un jugador vàlid. Va ser l’unic que va provar un 1 contra 1 i se’n va anar del defensor de l’Ibiza. Contra el Barça B, va ser quan més va jugar i sortint a la segona part va posar una marxa més al Partit. Hi ha pocs jugadors a la categoria que facin un 1 contra 1 en estàtic i se’n vagin

    1
    0
  2. A més és un atacant amb característiques diferents als altres davanters i permet a l’entrenador tenir alternatives de joc ofensiu

    1
    0

ENVIAR UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Més notícies

P