Ho tenim a tocar

Ser del Nàstic i patir en cada partit sembla que són dos conceptes que van agafadets de la mà. Ens estan malacostumant a no tenir un final de partit tranquil sense tenir el cor a mil a punt de sortir del pit. Ahir es va guanyar per la mínima, però van ser tres punts que ens van omplir de vida i d’esperances en la lluita per tornar al futbol professional.

Ho tenim a tocar: de 9 resultats possibles, 8 ens afavoreixen. Tenim un 88,89% de probabilitats de jugar el play-off a Extremadura. Només una derrota grana i una victòria de l’Andorra ens deixaria una temporada més a la tercera categoria del futbol nacional. Haurem de resar-li a Santa Tecla per no emportar-nos cap ensurt diumenge a Eivissa…i no sé vosaltres, però a hores d’ara jo ja em fico nerviós només de pensar en el partit.

Davant l’Alcoyano vam veure un partit que va anar de més a menys, un Nàstic que va sortir a pressionar i a atacar va acabar ben tancat esperant que l’Alcoyano no empatés el partit, el final es va fer etern…quin patiment!

Tenim bones notícies: per fi el pistoler de Riudecanyes va trencar la seva mala ratxa i va tornar a trobar-se amb el gol. Tot i que s’ha fet esperar, ha arribat en un molt bon moment. Gerard Oliva posava l’1-0 al minut 30, tot i que prèviament el Nàstic havia aconseguit amenaçar la porteria de José Juan en un parell d’ocasions. Va ser un gol que vaig celebrar amb moltes ganes, sobretot al veure qui l’havia fet. Ja feia temps que s’ho mereixia. Tot i les meves crítiques, que s’han pogut llegir per aquí, és un jugador molt necessari a l’equip, que mai es rendeix i només li faltava acabar les jugades. Per fi dispara i encerta. A Gerard Oliva el vull sempre al meu equip.

Un altre a qui també he posat molt en dubte i m’ha inspirat molt poca confiança quan ha jugat, però ahir es va fer un autèntic partidàs, és Marc Trilles. El valencià va estar providencial en un parell de jugades d’atac dels alacantins i va ajudar molt a mantenir la porteria a zero, va ser el líder de la defensa grana. “Chapeau” per ell, res a retreure.

La creu del partit va ser la lesió de Pol Domingo, que va haver d’abandonar el partit tocat dels bessons després d’estar corrent amunt i avall incansablement per la banda dreta. Era un partit on molts confiàvem que el de la Pobla de Montornès jugués al centre amb Rueda i del lateral se n’ocupés Guillem Jaime, però Seligrat ens va sorprendre (un cop més) amb la seva suplència.

Tan creuat deu tenir el míster a Guillem Jaime que inclús Fullana va acabar el partit al lateral dret quan va entrar Joel Lasso per Domingo. No entenc què passa amb el de Torreforta, però sí que sé que no se li està donant les oportunitats que hauria de tenir. Va arribar a Tarragona per posar en dubte la titularitat d’Albarrán i ara juga qualsevol abans que ell i dubto que sigui per la seva qualitat. Si hi ha alguna cosa més enllà dels temes futbolístics, ells sabran, però si no…no s’està sent gens just amb ell.

Bé, a altres coses…ahir va haver-hi ple absolut a les graderies. 1.000 aficionats van encoratjar l’equip a no abaixar els ànims ni les forces fins al final. Com haguéssim gaudit en condicions normals d’aquest partit, un Nou Estadi ple a vessar com hem pogut gaudir en els millors moments del club. Es troba molt a faltar, però estic ben segur que tornarem ben aviat.

I així anem a les Illes Balears, amb dues victòries seguides sota el braç i amb la petita esperança de treure, mínim, un punt per seguir somiant. Ens ho juguem tot a una carta: o aquí s’acaba la temporada o ens permetem el luxe d’il·lusionar-nos una mica més. Sigui com sigui i passi el que passi, a mort amb aquesta plantilla, més que mai i ben orgullosos. Ens mereixem estar entre els 16 escollits. Ara mateix només ens separen tres partits de LaLiga Smartbank, jo hi crec. Som-hi fins al final!

També et pot interessar...

ENVIAR UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Més notícies

P