Ningú va dir que seria fàcil

Benvinguda apreciada segona fase, ara sí que comença el moment de la veritat i el moment de fer bo el fantàstic primer tram de temporada. Això sí, ningú ens va dir que seria fàcil i molt menys amb els rivals que tenim per davant; Ibiza, Alcoyano i Villarreal B venen més que disposats a donar guerra, tot i que en aquesta primera jornada només ha aconseguit puntuar el filial groguet.

Potser no va ser l’inici que esperàvem, però probablement sí que fos el que mereixíem per com es va donar el partit. Tot i poder gaudir de més oportunitats, sobretot els últims minuts, va ser un partit molt disputat i marcat per un parell d’errades com el primer gol en el qual Suárez potser podria haver fet una mica més en l’estirada o el penal, evitable, d’Albarrán a Hassan que va permetre avançar al Villarreal B al marcador. Van ser coses puntuals que van fer que l’empat fos el més just per ambdós equips.

Els dos gols del Nàstic van ser obra de Pedro Martín, el més atent del grup aprofitant una errada de la defensa visitant i que es retrobava amb el gol, i de Suárez, el nostre porter i al darrer sospir de partit. Tot i que de primeres va semblar un gol a mitges amb Amang, tant la celebració eufòrica del meta com el reflectit a l’acta final ens va deixar ben clar que va ser un gol històric per l’asturià.

Avui, si em permeteu, voldria parlar una mica sobre Suárez i com estic veient el seu poc temps al club. El porter va arribar al Nàstic en un mercat d’hivern marcat per uns quants candidats a ocupar la porteria grana després de la baixa de Wilfred i amb la polèmica amb Gonzi pel mig. Van ser molts els qui ja vestíem de grana. Si no recordo malament, entre ells estaven Álvaro Ratón, René Román i Toño. Al final, i per sorpresa de tots, un José Aurelio Suárez suplent al Girona va ser l’escollit per enfundar-se l’escut del Nàstic el que restaria de temporada.

Arribava a Tarragona amb molts dubtes per part de l’afició i segurament amb molta pressió a l’esquena, cal recordar que Suárez portava dues temporades i mitja sense disputar ni un minut amb el conjunt gironí. Per sorpresa de tots Seligrat li va donar la titularitat al primer partit que va estar disponible, davant el Badalona com a visitants. Tornava la gran pregunta entre l’afició: “Qui havia de ser titular: Gonzi, que estava rendint molt bé, o Suárez, que feia menys d’una setmana que estava al club?”. En aquells dies jo ho tenia bastant clar i anava a mort amb Gonzi i més després del partit de Suárez que va mostrar més desconfiança que seguretat.

Poc temps després el que havia de ser el porter titular del Nàstic es va lesionar de gravetat i va ser una oportunitat d’or per a Suárez. Inclús s’especulava sobre la possible titularitat de Parra. Avui en dia puc dir amb certesa que, per temps i rendiment, està sent un dels millors fitxatges dels últims anys del conjunt grana i un molt bon descobriment. 7 gols encaixats en 10 partits i un gol marcat a l’últim minut d’un partit molt important, però a més a més molt bones actuacions en jugades puntuals i decisives. No només són els números el que em fan sentir cert afecte cap aquest jugador, a les xarxes socials és un jugador que des del primer dia s’ha mostrat molt agraït amb el club i deix veure molt sovint l’estima que li té al nostre Nàstic. Això també suma i què voleu que us digui…un jugador amb tan bon rendiment, i segur que pot anar a més, i que a sobre s’estima el club el vull sempre al meu equip. Tant de bo tinguem Suárez per molts anys. Ara falta veure quina decisió pren Seligrat de cara a l’últim tram amb la recuperació de Gonzi, però jugui qui jugui tenim la porteria molt ben assegurada.

El partit de dissabte només va ser un aperitiu del que ens espera a partir d’ara i durant les següents cinc setmanes. Cal recordar que vam empatar a l’últim minut a casa i contra el tercer del subgrup B, però que ningú s’espanti, si juguem com els últims minuts podem fer-ho tot i més. Ara, aquí està el problema, que s’ha de jugar al 200% des del primer minut, no pot ser que reaccionem i ens espavilem quan anem per darrere al marcador i els temps s’esgota. Tots els punts són bons per mantindre’ns dins de les tres primeres places, però val més sumar de tres en tres. L’afició va ser un factor clau i els 996 espectadors de les graderies van empènyer a l’equip per tots els que estàvem a casa i vam poder tornar a veure aquest orgull grana que tant ens agrada.

Diumenge 11 d’abril toca visitar El Collao. L’Alcoyano va acabar segon del seu subgrup i tot i punxar contra el Barça B, ja sabem de què són capaços a casa seva, si no que li preguntin al Real Madrid. Cap fred, peus a terra i a seguir partit a partit. Juguem amb la ventatja que recuperarem a Brugui, el jugador més determinant de la plantilla. Amb aquest equip i aquests jugadors vaig a la guerra i on faci falta. Seguim fins al final!

També et pot interessar...

ENVIAR UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Més notícies

P