La lliga de la vergonya

Aquesta és la primera columna d’opinió que faig en la present temporada. Val a dir que ja la tenia planejada, no obstant el to d’aquesta si que ha variat i més tenint en compte els esdeveniments més recents de l’actualitat grana. Potser hauria de demanar perdó a qui es sentís ofés després de llegir les línies que venen a partir d’ara, però no ho faré ja que per això és una columna d’opinió, més concretament la meva, que val entre poc i res i que amb total seguretat no servirà de gaire cosa.

Diumenge vaig rebre un missatge d’un bon amic i millor nastiquer (hola Xavi) demanant que escrigui quelcom del que va succeïr a Cornellà. I és el que faré a continuació entre d’altres coses.

Però comencem des del principi.

Des que vaig començar a col·laborar en aquest projecte he escrit setmanalment una columna d’opinió, una prèvia del partit i un posterior anàlisi de tots i cadascun dels protagonistes del partit. Els resultats però no han acompanyat, i això sumat a la falta de temps que pateixo ha provocat que enguany hagi deixat la meva columna setmanal. Però aquest no és l’únic motiu: la veritat és que escriure jornada rere jornada les misèries d’aquesta entitat (esportivament parlant) m’han desgastat. I no, no parlo d’arribar a l’extrem de no veure els partits, sinó més aviat d’acabar assumint la derrota i el fracàs com a part inseparable d’aquest escut. Puc arribar a entendre que dins l’èlit som gairebé insignificants, un club sense trascendència mediàtica que a vegades i molt de tant en tant aconsegueix el seu objectiu i agafa certa notorietat per acabar desunflant-se i tornar al seu estat d’invisibilitat habitual. Però em nego a acceptar fer el rídicul en la categoria de bronze, una categoria indigna i poc agraïda a nivell competitiu i sobretot econòmic.

Aquesta temporada però el Nàstic sembla que ha fet els deures. Tampoc crec que calgui lloar en excès a la plantilla. Només cal veure les instal·lacions dels equips contra els qui juguem per entendre que el lideratge o si més no les primeres tres posicions és com a mínim l’objectiu o estat natural on aquest club ha de ser. I parlo de mínims. Sincerament aquesta entitat no hauria d’haver abandonat el futbol professional.

Hi ha qui pensa que la Segona B Pro o Primera RFEF és una gran idea. Fins i tot i ha persones que creuen que hi haurà inversors, televisions i maquinària de merxandatge que farà d’aquesta categoria molt més rentable del que ho és ara. Jo, sense tenir cap mena de dada, no m’ho crec. És més, estic totalment segur que aquesta categoria serà tan absurdament pobre i miserable com ho és actualment. No ens enganyem, no som el Regne Unit.

Qui em coneix sap de la meva profunda admiració pel futbol de les illes britàniques. La passió, la fidelitat i sobretot la diversitat d’equips fan que tingui molt clar que el millor futbol es troba precisament allà. Hi ha qui m’intenta sermonejar amb la mateixa cançó de sempre « A Anglaterra només juguen al patadón», o «A Europa només guanyen els equips espanyols, per això l’espanyola és la millor lliga». Fals i fals. L’abundància d’estils és evident i palpable, i més en els darrers anys. El fet de que els equips espanyols hagin estat els clars dominadors de l’última dècada no és més que la confirmació de la meva teoria. Real Madrid, FC Barcelona i Atlético de Madrid han arribat gairebé sempre a les fases finals de la Champions League mentres que el Sevilla ha dominat clarament l’Europa League. I això què vol dir? I és més, què té a veure amb el Nàstic? La resposta és simple però complicada a la vegada. Diners i tradició. Si hom mira a Transfermarkt (plana web de referència en quant a fitxatges i valors econòmics de clubs i jugadors) troba que dels 15 fitxatges més cars de l’història del futbol, 9 són fets per equips espanyols: 5 pel Barça, 3 pel Madrid i 1 per l’Atlético. Que tres equips, o més aviat dos, acaparin tota l’atenció mediàtica i financera no provoca altra cosa que desigualtats. Però no ens enganyem, la desigualtat la provoquem nosaltres mateixos. A Espanya no agrada el futbol. El que agrada és el postureig i ser de l’equip guanyador. Quants aficionats del Madrid o del Barça tenim a Tarragona? Quanta gent nascuda a l’hospital Joan XXIII li és igual el que li passi al Nàstic i no sap ni tan sols el nom d’un jugador? El problema el tenim a casa, i d’aquí radica la principal diferència que tenim amb el Regne Unit. Equips de categories inferiors de les illes tenen més seguidors que equips de la Primera Divisió Espanyola. I d’aquesta igualtat en quant a aficions parteix l’aspecte econòmic. Els rics sempre ho seran, això passa aquí, allí i a qualsevol lloc. Però la principal diferència radica en que els pobres són menys pobres a les illes, i això els permet garantir els fitxatges de futbolistes de perfil mig-alt que doten a la lliga de més competivitat i en conseqüència, d’un valor de mercat més alt. I en aquest aspecte és on entra el nostre Nàstic. Si a la lliga espanyola només l’interessen tres o quatre equips de la Primera Divisió, o més aviat, només li valen els dos de sempre, algú creu que dos esglaons més abaix quedarà quelcom més que les miserables engrunes? Algú realment pensa que amb el poc seguiment que tenen equips com el Nàstic, que no oblidem que a Segona B teníem una assistència mitja de 3000-3500 persones a Nou Estadi, la recentment creada Primera RFEF tindrà valor? Que ningú compri la moto. Estem a finals de març i no hi ha ni patrocinadors, ni drets televisius ni res semblant. I estem parlant de tot un Nàstic, un club de dimensions descomunals en la categoria. No vull ni pensar quina és l’atenció d’equips com el Atlético sanluqueño, el Calahorra i entitats que, amb tots els respectes, no interessen el més mínim ni a les seves respectives localitats. A qui no li han dit mai, «Bé, tu ets del Nàstic però de quin equip més?». El que deia, només existeixen els dos de sempre i d’altres excepcions sobretot al nord del país.

Un cop dit això tornem a la Budallera.

La temporada grana no ha estat gens malament, i més tenint en compte l’abocador de resultats del qual veníem. El joc pot o no agradar. No seré jo qui digui que mai ha pensat que Toni Seligrat no és l’entrenador adient per aquest equip. El seu joc no m’agrada, ho he dir, i fins i tot he arribat a pensar que la seva destitució era necessària. A vegades he vist un equip covard, un equip que no es creia superior al rival, però he de reconéixer que els resultats l’han acompanyat i la fiabilitat de l’equip ha ratllat contínuament el notable. Per aquest motiu he de dir que segurament m’he precipitat i des d’aquí he de felicitar a totes i cadascuna de les persones que formen part d’aquesta entitat. La feina, tot i no estar encara acabada, va pel bon camí.

I ara viatgem a Cornellà.

El que va passar diumenge és la confirmació que no ens podem conformar amb la Primera RFEF. L’arbitratge va ser absurdament nefast. I ho dic jo, ja que si algun futbolista gosa obrir la boca ja s’encarregaran de sancionar-lo i assegurar-se que no ho torni a fer més. No vaig entendre en cap moment el criteri de l’àrbitre. I no són casos aïllats. Si repassem jornada rere jornada trobem continuament decisions que han perjudicat els interessos del Nàstic. I no, no parlo d’un complot ni res premeditat (o això vull pensar), però el nivell de l’arbitratge estatal fa pudor a ranci i a naftalina. Tema a banda és el tema del terreny de joc. Com volem professionalitzar una categoria (ai no, calla, que ara la Federació diu que no serà professional), quan els futbolistes han de practicar aquest esport en una superfície similar a la d’un pati de col·legi? Ens ho hauríem de fer mirar. Potser hauríem de cuidar més els petits detalls. Detalls que per insignificants que semblin adornen el producte i el fan més atractiu per a l’audiència. Al cap i a la fi de petites coses com aquestes depèn la sostenibilitat econòmica i la viabilitat d’un club com el nostre.

També et pot interessar...

1 COMENTARI

  1. Molt d’acord amb l’article amb algunes puntualizacions: pensar que el Nàstic mereix estar al futbol professional per comparació amb el nivell de club d’altres rivals de la categoria es un error. Només cal veure com s’han quedat fora equips com Deportivo, Numancia, Córdoba, Racing, Murcia, Huelva…. Tela. Podem dir que no ens agrada el joc de l’equip, però mirem que ha passat amb equips que elogiavem com l’Olot. Aquesta categoria imposa unes regles que Seligrat coneix molt bé i nosaltres n’hem de ser conscients. A més no tenim jugadors per fer un futbol com el Barça B, entre d’altres coses perquè no tenim els seus diners. Amb aquest equip fins al final. Força Nàstic

ENVIAR UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Més notícies

P