Victòria pels pèls en un partit i plantejament excels

El Nàstic iniciaria el duel al Nou Estadi davant el Lleida Esportiu de la mateixa manera que davant l’Hospitalet: amb frenetisme i amb l’objectiu de fer mal ofensivament i obrir el marcador el més ràpid possible. Al contrari que la setmana passada, l’elenc de Seligrat si aconseguiria obrir el marcador amb un gol de Carbià, fruit de la verticalitat grana tot just després d’escoltar el xiulet inicial del col·legiat. El de Sant Pere i Sant Pau va quallar un partit pletòric convertint-se, en el temps que va estar en el terreny de joc, en un dels millors jugadors (per no dir l’MVP) del partit davant els lleidatans. Carbià aniria a totes les pilotes dividides, a la pressió i estaria, mitjançant la seva velocitat i entrega, en totes les ocasions ofensives i de perill del Nàstic. Sens dubte, una peça important en l’esquema tàctic de Toni Seligrat.

Després del gol matiner del Nàstic, el Lleida Esportiu augmentaria revolucions per tal d’aconseguir el domini de la pilota i iniciar, d’aquesta manera, jugades ofensives convidades per les bandes; amb l’objectiu de guanyar les esquenes al Nàstic i trobar espais per tal de trencar línies i arribar amb perill a la porteria de José Aurelio Suárez. A més, quan el Nàstic tenia la intenció de sortir amb la pilota jugada, el Lleida exercia una gran pressió col·lectiva a tres quarts de camp impedint a la defensa grana connectar amb els laterals i els migcampistes, havent de jugar, d’aquesta manera, en llarg o entre els centrals per tal d’atreure als davanters visitants i intentar, així, trobar espais per treure la pilota.

Tot i les aspiracions visitants per aconseguir l’empat al primer temps, l’elenc tarragoní desplegaria un joc sòlid i rocós sense pilota per tal de fer jugar al Lleida amb la pilota i que no trobés solucions ni espais en el camp amb ella.  Aquest joc defensiu (i efectiu avui dia) dissenyat per Seligrat se li sumaria el fet de la pressió grana en altura i la seva verticalitat pels laterals del terreny de joc. El gran joc de pressió per part dels migcampistes i davanters del Nàstic provocaria més d’una acció ofensiva (molt poques, tot i això) cap a la porteria de Pau Torres. El domini i la possessió de la pilota la tindria el Lleida; els atacs ràpids, el control del camp i els espais els tindria el Nàstic.

Aquesta tònica de partit lent, amb una disminució dels espais (en tenir ambdós equips – sobretot el Nàstic- les línies juntes i tancades) i amb poques ocasions durant els primers 45 minuts, també es veuria reflectida durant el segon temps. Els de Seligrat seguirien realitzant una forta pressió en la sortida de pilota visitant i protagonitzant, gràcies a l’extraordinari mur defensiu local, un gran joc defensiu per anul·lar els atacs del Lleida. A més, quan els de Molo aconseguien superar les línies per tal d’arribar a l’àrea grana (amb joc per les bandes, pilotes llargues i trencant línies) es topaven amb els centrals Álex Quintanilla i Marc Trilles; i amb els laterals Carlos Albarrán (actiu i present davant el Lleida tant en defensa com en atac) i Joan Oriol (avui, molt més defensiu).

Als minuts finals, el Nàstic podria haver sentenciat el duel mitjançant un llançament de falta excels de Carlos Albarrán que aturaria Pau Torres (un dels millors jugadors del Lleida en el partit); i amb un penal sobre Oliva que Bonilla fallaria després que Pau Torres, un altre cop, aturés l’esfèric. Sense fer molt ofensivament, el Nàstic olorava la sang i quan tenia l’oportunitat d’aconseguir fer jugar la pilota, feia mal al Lleida podent haver acabat el partit 3-0. Un joc, per part dels grana, combinatori i letal entre defensa i atac. Tot i que la segona faceta cal polir-la.

A causa dels errors del Nàstic per tal de sentenciar el partit, el Lleida tornaria a augmentar les revolucions ofensives (d’igual forma que després del gol de Carbià) estirant línies i potenciant els seus atacs laterals i pel mig camp (amb la intenció de penjar pilotes i guanyar les esquenes de les sòlides línies defensives del Nàstic). Amb aquest joc ràpid i ofensiu, el Lleida avisaria amb perill; però tant la defensa com el porter del Nàstic, José Aurelio Suàrez, tornarien a trasbalsar un Lleida incapaç de perforar la porteria local i de finalitzar amb eficàcia les seves jugades ofensives.

Finalment, el Nàstic s’emportaria, sens dubte, i pel significat del partit tant a escala emocional com futbolística: el partit de la jornada al subgrup 1 del Grup 3 de la Segona Divisió B. Els del Seligrat disputarien un partit seriós, rocós i efectiu per tal de dominar al Lleida Esportiu (en atac i en defensa) sense la necessitat de tenir la possessió i el domini de la pilota. Únicament amb la gran col·locació dels jugadors grana al terreny de joc, el pla tàctic de Seligrat i el compromís total de l’equip: el Nàstic aconseguiria una victòria vital per tal de posar un peu i mig a la Segona B PRO. Tot i el futbol efectuat davant el Lleida, falta millorar molts aspectes en l’àmbit ofensiu per aconseguir crear un equip fiable al cent per cent (o al noranta-nou per cent) en atac per tal que els davanters grana agafin més confiança i puguem, afició i equip, volar alt. Pròxim objectiu: un altre equip de nivell, la UE Llagostera, i un altre partit de categoria pels jugadors de Toni Seligrat. Seguim.

També et pot interessar...

ENVIAR UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Més notícies

P