Si no hi ha atac hi ha defensa

El Nàstic iniciaria el duel davant l’Andorra de la pitjor manera possible, acumulant les lesions de Brugui i Fran Carbià: els motors ofensius de les bandes de Toni Seligrat (juntament amb els seus laterals en forma de carrilers) en un partit vital com el disputat en el Principat d’Andorra. Tot i els inconvenients, parlant de les lesions, el tècnic grana tindria la sort del gran fons d’armari de l’equip per tal de reestructurar l’estructura ofensiva. El Nàstic de Tarragona ha aconseguit un equip que, tot i les situacions d’absència de personal -sigui per Covid-19 o per lesió- sempre pot comptar amb jugadors compromesos i de gran qualitat a cada posició del verd.

Parlant dels aspectes més tàctics, l’Andorra sortiria decidit a marcar el gol i dominar el duel des del primer minut. L’elenc d’Eder Sarabia crearia joc amb la pilota, mitjançant el seu estil de possessió per les bandes i pel mig del camp per tal d’arribar a l’àrea del Nàstic i acumular homes amb l’objectiu de finalitzar jugades amb perill real cap a la porteria defensada per José Aurelio Suárez. L’Andorra volia trobar espais i guanyar l’esquena als grana per avançar posicions al camp, però per sort d’alguns i mal d’altres els locals es trobarien amb un entramat defensiu excels i sòlid per part del Nàstic de Tarragona. Quan l’Andorra arribava a tres quarts de camp amb perill però, els espais, a partir d’aquell moment, es reduïen a causa de les línies tancades i juntes del Nàstic i la seva pressió col·lectiva.

A més, amb aquest joc defensiu, a l’equip del Principat li costaria trobar solucions per tal d’aconseguir un gol que finalment arribaria després d’una bona combinació local que Kike Saverio materialitzaria, després de trobar un espai entre la defensa visitant amb la pilota i que aquesta mateixa tornés gràcies a l’esperó d’un company, per tal d’estrenar el marcador del Camp d’Esports de la Plana de Mola i marxar al descans amb avantatge. L’Andorra marcaria davant d’un Nàstic que, tot i la poca presència ofensiva i les lesions inicials, havia sabut controlar el partit i anul·lat en certs trams el joc vertiginós i de possessió de l’Andorra mitjançant un futbol defensiu de bloc mitjà i baix i de pressió individual i en equip.

Durant l’inici del segon temps, el Nàstic buscaria l’empat el més ràpid possible coneixedor de que si no marcava el gol de l’empat el duel es podria complicar. Aprofitant la velocitat i qualitat de l’equip grana per les bandes, Seligrat avançaria línies per tal de donar presència en altura als laterals. Després d’un córner botat pels grana i una pilota morta dins de l’àrea, Carlos Albarrán -el més llest en la jugada- aconseguiria infiltrar-se en velocitat a l’àrea (des del lateral dret del camp) per tal d’apoderar-se de l’esfèric i centrar una pilota que acabaria transformant-se, a causa de la mala refusada de Lourerio, en el gol de l’empat del Nàstic de Tarragona. La insistència ofensiva inicial del Nàstic va ser instantània per tal de posar les taules al marcador. Una reacció pròpia d’un equip que no té por de cap rival i que sap jugar amb cap i, sobretot, amb decisió per tal d’aconseguir petroli en el pitjor dels escenaris.

Després del gol de l’empat, l’Andorra augmentaria les seves revolucions ofensives i el Nàstic, d’igual manera, les defensives per tal de tornar a armar una defensa sense espais i rocosa per no deixar avançar línies defensives a l’elenc local. Tot i el plantejament defensiu de Seligrat al segon temps, l’Andorra trobaria més espais per tal de fer jugar la pilota i fer connectar la defensa amb el mig del camp i la davantera. Amb aquests espais, els de Sarabia haguessin pogut tornar a avançar-se en el marcador més d’un cop, però una vegada més les grans actuacions defensives dels jugadors del Nàstic (destacant, en aquest cas, a Albarrán i el seu gran partit defensiu i ofensiu) desarticularien els plans de remuntada de l’Andorra per tal d’assaltar el lideratge del subgrup 1 del grup 3.

Per una altra banda, Seligrat, lluny de tancar al Nàstic encara més amb substitucions defensives, apostaria per donar velocitat i lideratge a les posicions ofensives granes amb Gerard Oliva i Fullana per tal de poder muntar algun contraatac ordenat i letal aprofitant les línies altes i obertes d’un Andorra bolcat a l’ofensiva. Tan bon punt es van efectuar els canvis ofensius, el Nàstic cobraria una mica més de presència (no molta, això si) a tres quarts de camp i a l’àrea de l’Andorra obligant a Sarabia a retrocedir línies i ser més prudent en el espais oberts del seu equip quan atacava. Una gran jugada de Seligrat i dels jugadors del Nàstic que, tot i patir, donarien guerra fins al final.

Finalment, ambdós equips aconseguirien un empat per mèrits purament diferents. L’Andorra plantejaria un joc atrevit, de tacte amb l’esfèric i de constant presència a l’àrea rival per trobar espai a l’esquena grana o per combinar i trencar línies; mentre que el Nàstic configuraria un engranatge defensiu formidable que anul·laria a l’Andorra passats els tres quarts del camp i que, gràcies a la solidesa, vendria cars els espais i les ocasions ofensives rivals perilloses a l’àrea defensada per José Aurelio Suárez. El Nàstic és una maquinària capaç d’adaptar-se a tots els terrenys i de maximitzar les seves carències aportant alguna altra virtut de manera superlativa. Els grana no van estar encertats en atac, però quan van tenir l’oportunitat van mossegar i van empatar. A més, tot i l’absència d’ofensivitat, el joc defensiu que es va desplegar va pal·liar les carències de les zones altes de l’equip per tal d’evitar una derrota i poder competir, en qualitat de visitant, davant un gran Andorra. Si no hi ha atac, hi ha defensa. Pròxim objectiu: l’Hospitalet, d’aquí a dues setmanes.

També et pot interessar...

ENVIAR UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Més notícies

P