Beneïda bogeria

Ja han passat cinc dies, però el subidón de diumenge encara no passa. Ja era hora, ens mereixíem per fi una victòria així!

Una gran llàstima que no poguéssim ser al Nou Estadi, perquè aquest seria un partit d’aquells inoblidables. Tanmateix som líders, encara que sigui de manera provisional. Aquesta setmana toca descansar i depenent dels resultats dels perseguidors podríem caure algunes posicions, però encara així seguirem a la zona alta passi el que passi.

Si una cosa s’ha demostrat en aquestes primeres jornades de lliga és que qualsevol rival és perillós i pot endur-se els tres punts als camps més difícils, així que nosaltres a centrar-nos en els nostres, que ja fallaran els altres.

Diumenge al Nou Estadi el Nàstic va demostrar molt de coratge i caràcter, dos conceptes que es trobaven a faltar a Tarragona. L’equip no només es va reposar als dos gols de l’Andorra, que van arribar en un partit que, en la meva opinió (totalment oposada a la de l’il·lustre Martí Riverola), el Nàstic dominava amb certa tranquil·litat, sinó que també ho va fer el cop que va rebre al Prat.

A la primera part el Nàstic va ser l’equip més perillós i es va acostar amb regularitat a la porteria defensada per Bañuz, però no va acabar de definir. En canvi, l’Andorra, aprofitant una pífia del Nàstic intentant jugar la pilota des de la defensa, regala un contraatac de tres contra dos i, en la seva primera arribada, cap a dins.

I només començar la segona part, una altra errada, en aquest cas de Wilfred i, després de la passivitat de Miranda (que encara no entenc per què no va fer falta, doncs no tenia targeta), un altre gol de l’Andorra que es posa 0-2 davant d’un Nàstic desesperat i incrèdul.

En una entrevista, Xabi Alonso, un dels artífexs d’aquella històrica remuntada del Liverpool a Estambul, va dir que un equip només necessita un gol per canviar el trascurs d’un partit. Les coses poden anar malament, però un gol reactiva a uns i posa la por al cos als altres i la situació es transforma completament.

Això és el que ens vam trobar al Nou Estadi. Amb tot en contra, després de l’expulsió (per segona vegada ja aquesta temporada) d’Albarrán, Gerard Oliva va aprofitar l’errada de Bañuz per a marcar el gol que li va retornar la vida al Nàstic, amb una definició exquisita del de Riudecanyes, que necessitava el gol per recuperar la confiança i seguir opositant a la posició de davanter centre de l’equip.

I a sobre, cinc minuts després, arriba Brugui i fa una obra d’art per empatar el partit. Resultat: els jugadors de l’Andorra que no les veien venir i un Nàstic ultramotivat per buscar l’empat tot i jugar amb inferioritat.

I quan semblava que ens quedaríem a les portes de la remuntada, Carbià li guanya l’esquena al seu lateral per enèsima vegada d’ençà que va entrar al terreny de joc i provoca una falta que Quintanilla acabaria convertint en el gol de la victòria.

Partidàs del central de Bilbao, quin fitxatge! Grandíssim rendiment del basc, que va salvar un parell de contraatacs perillosos de l’equip de Gerard Piqué. Com a cirereta, arriba Brugui i amb tot l’equip defensant es recorre 50 metres per batre a Bañuz per sota les cames…de traca!

El de sempre; toca seguir, per fi ens somriu el futbol, així que no ens hem de relaxar i hem de seguir remant, aquesta pot ser una temporada realment bonica que podria acabar amb un ascens (sigui a Segona A o la Segona B Pro).

Contra l’Andorra només vam encaixar gols per errors propis, així que no ens podem despistar i hem de seguir millorant perquè aquestes errades no són admissibles i no sempre les podràs solucionar de manera èpica com diumenge passat. Aquesta setmana a descansar, però toca ja centrar-se en l’Hospi, que ha començat la temporada com un tir i ens ho posarà difícil.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
View all comments
0
Participa al debat i comenta aquesta notícia!x
()
x