T’enyoro Gimnàstic

El grana s’ha tornat pàl·lid. La pols acumulada als seients fa que aquell color abans viu sembli ara esmorteït. Només s’escolta silenci. Tot es tènue. Apagat. Adormit. Latent. Ja no corre la pilota per la gespa ni la sang per les graderies. Només ressona el passat. El present, aturat. El futur, incert. És llegeix perfectament Gimnàstic a preferent. El sol ja no il·lumina el grana de les nostres samarretes. No vibrem. No cridem. No animem. No hi som. Tot s’apagà de cop. Sense avisar. Un fins aviat sense data de retorn.

Enyoro enfilar la carretera, conduir una hora, aparcar, veure la silueta del Nou Estadi de fons, creuar la tanca d’entrada amb els pèls de punta. Enyoro les cares conegudes, la cervesa, les converses, les rialles. Enyoro dirigir-me al meu seient amb la samarreta grana, la bufanda, la il·lusió d’una victòria. Enyoro cantar gol, lamentar l’ocasió fallada, enfadar-me amb l’àrbitre. Enyoro fins i tot l’aficionat antipàtic, esquerp, pessimista, malcarat. Enyoro el grana. T’enyoro a tu, Gimnàstic.

L’espera és llarga i duu per nom eternitat. Un sprint convertit en marató. Semblava un res i és un tot. La incertesa pren forma al posar data de retorn. Res sembla clar. El tic-tac del rellotge a l’hora que m’apropa a tu em turmenta. El temps no corre. Ni vola. Per moments, s’atura. Quan et tornaré a gaudir?. M’ho pregunto cada instant. No hi ha resposta. Silenci. Quan et tornaré a patir?. Ningú ho sap. Ningú. Creix amb l’abstinència la passió, encara que el neguit augmenta. Arribarà però el moment de retrobar-nos i t’inundaré amb el sentiment nastiquer que pressiona dins meu. Perquè algun dia tornarem, i quan això passi, un volcà de sensacions farà que tot es tenyeixi de grana. Us ho diu un boig pel Nàstic.

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
View all comments