Cent trenta-tres gràcies

Gràcies. De veritat. Per tot. Per les alegries. Per les decepcions. Per fer-me perdre anys de vida en gairebé cada partit. En cada temporada. Perquè quan no patim per no baixar, patim per pujar. Però aquesta és la gràcia de ser del Nàstic. Que quan et preguntin de quin equip ets diguis: del Nàstic, el coneixes? I que quan et preguntin que de quin equip de primera, responguis orgullós: no, no, només sóc del Nàstic.

Sento reconèixer que no recordo el dia en que em van fer soci del Nàstic. Bàsicament perquè tenia poques hores de vida. De fet vaig ser membre de la família grana abans d’estar empadronat a La Riera de Gaià. En aquests vint-i-dos anys sent soci, només recordo la història recent. El primer Nàstic que recordo és el de Diego Torres, el de Pinilla, el de Codina, el de Felip parant el penal a Roberto Soldado. El de l’ascens a Primera Divisió a Jerez.

Durant aquests últims anys hem passat per moments molt dolents, com el descens a Segona “B”, l’eliminació a Llagostera…Però també per moments molt bons, com el retorn a la categoria de plata en aquell partit contra l’Osca, un diumenge calurós a les 12 del migdia, amb els golassos de Lago Júnior, Rocha i Marcos de la Espada. També el quasi ascens directe a primera amb Naranjo liderant l’equip i la posterior eliminatòria de playoff en que l’Osasuna ens va pasar per sobre. Sembla que no, però si et pares a pensar recordes molts bons moments a Can Nàstic. Llàstima que les últimes temporades ens deixin aquest gust amarg, de perdre i només perdre. Però bé, al final és una etapa, no patiu que els bons moments tornaran al Nou Estadi.

Espero que tots els que llegiu això estigueu d’acord amb mi en que per molt malament que vagin les coses, el Nàstic va per davant i no el deixarem d’estimar mai. Perquè és un sentiment, encara que molts no ho puguin entendre. És el nostre club, el que portem al cor.

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
View all comments